Pregunta-Resposta Bernat Joan i Marí

Català normalitzat en un món multilingüe

1- Què suposa la pèrdua d'una llengua?
La pèrdua d'una llengua suposa automàticament la pèrdua d'un element cultural primordial per a tota la Humanitat. Quan es perd una llengua és la humanitat sencera qui en perd un tros de si mateixa.

2- Què suposa l'acceptació o no acceptació de la llengua catalana per parts dels immigrants com a llengua habitual?
Si la majoria de la població immigrant acaba adoptant la llengua catalana com a llengua habitual d'intercanvi lingüístic, el català serà la llengua normal del país en un futur. Si la majoria dels immigrants es decanten per l'espanyol, les possibilitats de plena normalització de la llengua catalana quedaran considerablement minvades.

3- Quins és l'estat actualment on predomina un major percentatge de ciutadans que només són capaços d'expressar-se en una sola llengua?
Hongria

4- Actualment, quina és la llengua de la globalització, la llengua d'intercanvi a nivell universal, la llengua més coneguda del món? Per a què ens ha servit aquesta llengua?
L'anglès.
L'anglès ha servit per superar situacions de dominació lingüística que s'han donat en el passat recent, i per obrir portes en processos de normalització lingüística que han reeixit.

5- La llengua, constitueix un bé públic, i, per tant, no pot ser tractada com si es tractàs d'un simple element privat de consum, així doncs, quin paper juga el poder públic?
Els poders públics han de garantir que la llengua es continuï mantenint amb tota la seva potencialitat, i que continuï constituint un element d'intercomunicació, de construcció del món i de cohesió social, sense entrebancs ni obstacles per al seu desenvolupament.
Alhora, és responsabilitat també dels poders públics que la llengua catalana sigui a l'abast de tota la societat, i que qualsevol catalanoparlant, en qualsevol àmbit, pugui exercir els seus drets lingüístics.

6- De què depèn fonamentalment el grau de normalitat futura de la llengua catalana?
Dependerà fonamentalment de la capacitat que tingui la nostra societat d'incorporar a la comunitat lingüística catalana el gran contingent de població nouvinguda.

7- Quins models de política lingüística tenim a Europa i quines situacions sociolingüístiques es produeixen?
D'una banda tenim el model jacobí, un model de política lingüística tendent a aconseguir que a cada estat s'hi parli només una llengua. Dins d'aquest model tenim una gamma de situacions diferents: des de estats que no amaguen gens ni mica aquest propòsit fins a aquells estats que teòricament defensen la pluralitat però que en realitat fan una política tendent a l'assimilació.
A les antípodes del model jacobí hi trobam el model lingüístic igualitari.
La principal diferència entre el model jacobí i el model igualitari és que, dins el primer grup d'estats, les llengües minoritzades, independentment del fet que estiguin protegides o perseguides, es troben en una situació de precarietat, que no en garanteix el futur. Dins el grup d'estats que compten amb un model igualitari, en canvi, el futur de totes les llengües es troba perfectament garantit.
Així doncs ens trobem amb situacions diverses: tenim llengües plenament normalitzades, llengües minoritàries i algunes llengües que no es troben ni en una situació ni en l'altra, com per exemple el català.

8- Què hem de tenir en compte a l'hora de defensar els nostres drets com a conunitat lingüística
- Ens hem de fixar en aquells que han aconseguit la plena normalitat lingüística.
- Hem de ser coherents amb les nostres reivindicacions.
- La plena oficialitat del català no crearà un efecte dominó.
- L'excepcionalitat crea malentesos.
- La dignificació del català depèn dels dirigents catalanoparlants.

9- Quines són les tres llengües oficials que té Catalunya segons el nou estatut d'autonomia?
- El català, considerat per l'Estatut com a llengua pròpia de Catalunya.
- L'espanyol o castellà
- L'occità o aranès

10- Quin propòsit de formació i de ciutadania té actualment la Unió Europea?
Aconseguir que els ciutadans europeus parlin la seva llengua pròpia i dues llengues més, entre les que es parlen dins els territoris de la Unió.

Qüestions sociolingüístiques I

Durant aquesta sessió s'ha obert un interessant debat, que espero poguem compartir amb Bernat Joan, sobre la intenció nacionalista de la parla del català als "Països Catalans" que defensa en el seu llibre versus el fet de que pogui arribar a considerar-se com a llengua pròpia també, per exemple el "valencià" o els diferents dialectes parlats a les Illes Balears.

D'altre banda hem comentat el concepte d' interllengua, com a llengua de comunicació internacional, i l'anglès, és actualement la que predomina sobre les diverses llengues del món. Perquè? Inicialment l'expansió es va produir a causa de l'imperialisme britànic, no obstant, la comercialització per tot el món per part de l'imperi va afavorir enorment el contacte d'aquesta llengua sobre un ampli ventall territorial.

La idea de l'esperanto la trobo molt encertada, una interllengua "neutral" que ens servis de punt d'intercomunicació no només dels països europeus, jo l'extrapolaria a tots els països, és a dir a nivell mundial, evitaria la minorització de diverses llengües e inclús la seva pèrdua. Pensar en un model ideal, el qual garantís la intercomunicació entre tots els europeus, el manteniment de totes les llengües i el màxim de democràcia lingüistica és la millor solució fins aleshores que potser s'hagi arribat a plantejar.

Actualment existeix un conflicte lingüístic, i què entenem per conflicte lingüístic? Aquella situació en la qual dues varietats lingüístiques competeixen entre elles i provoquen la invasió o el desplaçament d’una d’elles dels àmbits d’ús de l’altra. Apareixerà quan una llengua forana (dominant expansiva) comença a ocupar els àmbits d’ús i les funcions que li correspondrien ocupar a la llengua pròpia d’una comunitat (dominada minoritzada). La noció de conflicte lingüístic està absolutament lligada a la de substitució lingüística, per assimilació de la cultura dominant, o bé la normalització lingüística i cultural dels grups en desavantatge.

Així doncs, es considera que degut a la castellanització soferta dins l'estat espanyol  ( tractat dels Pirineus, Decrets de Nova Planta, dictadures...) la llengua catalana no ha pogut gaudir d'una plena normalitat i per tant, actualment es planteja ocupar de nou tant en àmbits formals e informals la normalització de la llengua o bé la absoluta subtitució de la llengua catalana per l'espanyol, i no podria existir una tercera opció que aconseguís un estat d'equilibir ente ambdues llengues?

Realment hi hauria conflicte si no existis un sentiment nacionalista i exclusiu?

Si acceptem el procés de subtitució lingüística com a un procés natural al qual ens condueix la pròpia història,  podem afirmar doncs que hem sofert una castellanització imposada?

No és cert que la subtitució lingüísitca es simptomàtica d'una dominació política? Si el matrimoni entre Isabel I de Castilla i Ferràn II d'Aragó ja va manifestar les primeres intencions, i en l'actualitat la situació és la predominància del castellà, no serà també part de la nostra història com a pais, haver arribat a aquesta situació?

Qüestions sociolingüístiques

Quina diferència hi ha entre un monoligüista i un unilingüista? Què és el bilingüisme unilateral? Minorització o minoritarització? En què consisteix la diglòssia? Quina és la situacíó a Eivissa respecte del bilingüisme?... Aquestes entre d'altres són les preguntes predominants que hem analitzat durant la classe d'avui.

Hem comentat el fet de que podem considerar que un monolingüista és aquell que defensa parlar una única llengua, un unilingüista, es definex com aquell que parla una sola llengua, tot i que penso que ambdues terminologies, actualment, definieixen un únic concepte, el de parlar una única llengua.

D'altre banda, el bilingüisme unilateral  o unidereccional, tal i com la seva paraula indica, és aquell que els parlants de la llengua dominada han après i usen, mentre que els parlants de la llengua dominant poden usar, sense problemes la seva llengua exclusivament, la que gaudeix de privilegis, l'única que és considerada realment necessària i imprescindible, això succeeix quan en una societat conviuen dos grups lingüístics diferents.

Parlar de llengües minoritàries suposa un criteri quantitatiu: el nombre de parlants, i per tant implica a la vegada conèixer el número de llengues que actualment tenim.Segons diverses fonts d'informació, actualment al món existeixen unes 6000 llengües, de les quals la majoria tenen un nombre reduït de parlants, per tant,  quan considerem una llengua minoritària o majoritària? Quin varem s'emplea per determinar-ho? (Aquesta és una pregunta que li faré a en Bernat Joan).

Llengua minoritzada, en canvi, és aquella que pateix la interposició d’una altra llengua i està immersa en un procés de retrocés en els usos dins de la pròpia comunitat lingüística. Tots els seus parlants es veuen obligats a practicar un bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia és insuficient per viure-hi.

En el cas concret de Eivissa, existeix un plurilingüisme perquè la totalitat de la població catalanoparlant domina l'espanyol però no tota aquesta totalitat domina el català, per tant, la integració de persones procedentes d'altres àrees lingüístiques es fa en espanyol, podriem establir doncs que existeix una situació de bilingüisme unidireccional, on l'espanyol és la llengua dominant i el català la llengua dominada. Sent així, podriem considerar que existeix una diglòssia interlingüística ja que s'utilitza l'espanyol (llengua A) per a les funcions formals i sobretot d'intercomunicació, mentre que el català queda en un segon ordre (llengua B). Succeix també per expemple en la comunitat suïssa alemanya (llengua A: alemany comú; llengua B: sSuïss-alemany) o les societat àrabs (llengua A: àrab clàssic; llengua B: àrab col.loquial) etc.

No obstant, el terme diglòssia presenta dues vessants, d'una banda pot referir-se a la distribució de registres llingüístics entre àmbits formals i no formals, o bé els àmbits formals poden desenvolupar-se en una llengua i els informals en una altre, en aquest cas la diglòssia predomina en una de les dues llengues.

Suposant aquest segon cas, es possible afirmar que al parlar de diglòssia i de bilingüisme ens referim al mateix concepte i, per tant, tal i com indica en Bernat Joan: "les situacions de bilingüisme social solen ser també casos de bilingüisme diglòssic".