Durant aquesta sessió s'ha obert un interessant debat, que espero poguem compartir amb Bernat Joan, sobre la intenció nacionalista de la parla del català als "Països Catalans" que defensa en el seu llibre versus el fet de que pogui arribar a considerar-se com a llengua pròpia també, per exemple el "valencià" o els diferents dialectes parlats a les Illes Balears.
D'altre banda hem comentat el concepte d' interllengua, com a llengua de comunicació internacional, i l'anglès, és actualement la que predomina sobre les diverses llengues del món. Perquè? Inicialment l'expansió es va produir a causa de l'imperialisme britànic, no obstant, la comercialització per tot el món per part de l'imperi va afavorir enorment el contacte d'aquesta llengua sobre un ampli ventall territorial.
La idea de l'esperanto la trobo molt encertada, una interllengua "neutral" que ens servis de punt d'intercomunicació no només dels països europeus, jo l'extrapolaria a tots els països, és a dir a nivell mundial, evitaria la minorització de diverses llengües e inclús la seva pèrdua. Pensar en un model ideal, el qual garantís la intercomunicació entre tots els europeus, el manteniment de totes les llengües i el màxim de democràcia lingüistica és la millor solució fins aleshores que potser s'hagi arribat a plantejar.
Actualment existeix un conflicte lingüístic, i què entenem per conflicte lingüístic? Aquella situació en la qual dues varietats lingüístiques competeixen entre elles i provoquen la invasió o el desplaçament d’una d’elles dels àmbits d’ús de l’altra. Apareixerà quan una llengua forana (dominant expansiva) comença a ocupar els àmbits d’ús i les funcions que li correspondrien ocupar a la llengua pròpia d’una comunitat (dominada minoritzada). La noció de conflicte lingüístic està absolutament lligada a la de substitució lingüística, per assimilació de la cultura dominant, o bé la normalització lingüística i cultural dels grups en desavantatge.
Així doncs, es considera que degut a la castellanització soferta dins l'estat espanyol ( tractat dels Pirineus, Decrets de Nova Planta, dictadures...) la llengua catalana no ha pogut gaudir d'una plena normalitat i per tant, actualment es planteja ocupar de nou tant en àmbits formals e informals la normalització de la llengua o bé la absoluta subtitució de la llengua catalana per l'espanyol, i no podria existir una tercera opció que aconseguís un estat d'equilibir ente ambdues llengues?
Realment hi hauria conflicte si no existis un sentiment nacionalista i exclusiu?
Si acceptem el procés de subtitució lingüística com a un procés natural al qual ens condueix la pròpia història, podem afirmar doncs que hem sofert una castellanització imposada?
No és cert que la subtitució lingüísitca es simptomàtica d'una dominació política? Si el matrimoni entre Isabel I de Castilla i Ferràn II d'Aragó ja va manifestar les primeres intencions, i en l'actualitat la situació és la predominància del castellà, no serà també part de la nostra història com a pais, haver arribat a aquesta situació?
No hay comentarios:
Publicar un comentario