Qüestions sociolingüístiques

Quina diferència hi ha entre un monoligüista i un unilingüista? Què és el bilingüisme unilateral? Minorització o minoritarització? En què consisteix la diglòssia? Quina és la situacíó a Eivissa respecte del bilingüisme?... Aquestes entre d'altres són les preguntes predominants que hem analitzat durant la classe d'avui.

Hem comentat el fet de que podem considerar que un monolingüista és aquell que defensa parlar una única llengua, un unilingüista, es definex com aquell que parla una sola llengua, tot i que penso que ambdues terminologies, actualment, definieixen un únic concepte, el de parlar una única llengua.

D'altre banda, el bilingüisme unilateral  o unidereccional, tal i com la seva paraula indica, és aquell que els parlants de la llengua dominada han après i usen, mentre que els parlants de la llengua dominant poden usar, sense problemes la seva llengua exclusivament, la que gaudeix de privilegis, l'única que és considerada realment necessària i imprescindible, això succeeix quan en una societat conviuen dos grups lingüístics diferents.

Parlar de llengües minoritàries suposa un criteri quantitatiu: el nombre de parlants, i per tant implica a la vegada conèixer el número de llengues que actualment tenim.Segons diverses fonts d'informació, actualment al món existeixen unes 6000 llengües, de les quals la majoria tenen un nombre reduït de parlants, per tant,  quan considerem una llengua minoritària o majoritària? Quin varem s'emplea per determinar-ho? (Aquesta és una pregunta que li faré a en Bernat Joan).

Llengua minoritzada, en canvi, és aquella que pateix la interposició d’una altra llengua i està immersa en un procés de retrocés en els usos dins de la pròpia comunitat lingüística. Tots els seus parlants es veuen obligats a practicar un bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia és insuficient per viure-hi.

En el cas concret de Eivissa, existeix un plurilingüisme perquè la totalitat de la població catalanoparlant domina l'espanyol però no tota aquesta totalitat domina el català, per tant, la integració de persones procedentes d'altres àrees lingüístiques es fa en espanyol, podriem establir doncs que existeix una situació de bilingüisme unidireccional, on l'espanyol és la llengua dominant i el català la llengua dominada. Sent així, podriem considerar que existeix una diglòssia interlingüística ja que s'utilitza l'espanyol (llengua A) per a les funcions formals i sobretot d'intercomunicació, mentre que el català queda en un segon ordre (llengua B). Succeix també per expemple en la comunitat suïssa alemanya (llengua A: alemany comú; llengua B: sSuïss-alemany) o les societat àrabs (llengua A: àrab clàssic; llengua B: àrab col.loquial) etc.

No obstant, el terme diglòssia presenta dues vessants, d'una banda pot referir-se a la distribució de registres llingüístics entre àmbits formals i no formals, o bé els àmbits formals poden desenvolupar-se en una llengua i els informals en una altre, en aquest cas la diglòssia predomina en una de les dues llengues.

Suposant aquest segon cas, es possible afirmar que al parlar de diglòssia i de bilingüisme ens referim al mateix concepte i, per tant, tal i com indica en Bernat Joan: "les situacions de bilingüisme social solen ser també casos de bilingüisme diglòssic".